Me’n recordo

Avui acabo de rebre informació de la distribució d’espais electorals al meu poble. Aquestes són unes eleccions especials, des del 1997 les he viscudes amb la intensitat pròpia d’un polític, ara les veig amb una certa perspectiva. Després d’un dol d’uns quants anys després de la meva renúncia al 2008 per raons d’estrés i de priorització personal i familiar (per la meva família havia estat “out” tots els anys de govern) torno a estar implicat  en la vida política municipal amb el nou grup de Compromís amb Teià i Esquerra Republicana. En un altre entrada compartiré les meves reflexions sobre aquesta fòrmula de participació.

Però quin record m’ha portat el fet de la distribució d’espais? Possiblement ningú se’n recorda que va ser amb el nostre primer mandat quan vam instaurar aquesta pràctica. Consisteix en censar tots els espais públics i consensuar les vies on pot aparèixer propaganda electoral i fer un sorteig entre les forces que concòrren a les eleccions. El més interessant és d’on va sorgir aquesta proposta. Ho explico.

A les primeres eleccions on em vaig presentar, any 1999, un moment molt especial va ser la primera enganxada de cartells. Val a dir que ja havia participat anys enrera en l’activitat política, eren els anys de la transició i jo vivia a “los madriles” i col·laborava amb els de la ORT (Organización Revolucionaria del Trabajo) i les enganxades de cartells eren apoteòsiques: ens situaven dos grups en cada extrem del carrer amb mosquetons als punys mentre un tercer grup enganxava els cartells per evitar la presència dels de Fuerza Nueva i altres. Tota una estratègia de lluita urbana. Doncs bé, jo estava amb gran il·lusió esperant el moment de poder fer-ho democràticament: amb llibertat i respecte.

Arribat el moment ens dirigim amb els companys i companyes d’ERC (Andreu, Albert, Neus,…) i observem que un lloc interessant per poder penjar el nostre cartell és una columna de maons del Mercat (ara desapareguda per la remodelació), just quan esperes al bus (sigui dit que en aquella època el govern municipal ens oferia un servei de bus tercemundista). Ens disposem a fer-ho i sentim un grit que ens diu “Ei, què esteu fent? Aquí ho posem nosaltres! Foteu el camp! (Segurament no és literal però el significat sí) Ens girem i veiem l’alcaldable del grup que governava i que finalment va guanyar les eleccions. Amb bones paraules intentem dir-li que hem arribat primers, les respostes no les recordo però els que heu seguit la seva vida pública no cal que m’estengui. Evidenment que l’Andreu es va tornar, amb un llenguatge molt més acadèmic però contundent. El fet és que membres dels dos grups municipals ens hi van posar al mig. Nosaltres li vam dir (insisteixo en el singular ja que la cara dels seus acompanyants era de vergonya aliena) que cap problema que ja ho posariem en un altre lloc.

Aquesta anècdota, i tota la legislatura suportada a l’oposició, ens va fer repensar molt en les actituds públiques dels que governen.

Una de les conseqüències va ser aquesta iniciativa, també el respecte cap a la tasca de l’oposició, el reconeixement de la feina feta tant dels regidors de govern com els de l’oposició i dels treballadors i treballadores entre d’altres. I segur que encara es poden millorar més si hi ha voluntat, coherència i credibilitat.

Jo sempre que arriben eleccions me’n recordo d’aquest fet i sovint l’explico als meus alumnes de secundària quan parlem i treballem valors democràtics com exemple del que NO s’ha de fer i que malgrat que estem en un país democràtic són les actituds personals les que defineixen la salut democràtica.

Anuncis