Quan toquen allò que no sona

Fa uns dies hem va arribar la nota de premsa de l’Escola Santa Anna  en relació a la seva postura davant la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en què insta l’escola a iniciar una mesura cautelar que consisteix a fixar la presència del 25% de castellà com a llengua vehicular en el curs i classe dels fills de la família de l’escola que així ho va demanar (dos famílies). Ja trobo un excès que un tribunal pugui dictaminar sobre una matèria tant complexa com és l’aprenentatge. I si estracta de justícia em pregunto quina justicia és aquella que pateixen els 28 companys de la mateixa aula. Però el que més em preocupa són les implicacions de convivència que es produiran al voltant d’aquestes dues famílies i en especial dels dos alumnes en qüestió. Aquest tribunal està sotmetent a una pressió social important a tota la comunitat educativa.

Jo sóc mestre i mai cap alumne ha tingut cap problema per expressar-se en castellà si aquesta llengua era la millor per poder demostrar-me els seus coneixements, inquietuds, interessos o somnis. I jo sempre els hi he parlat en català. I el mateix amb les famílies, i si per un cas no ens enteníem, recorríem o al castellà o en cas de famílies d’orígen xinés o magrebí als fills grans o tiets. I sempre ens n’em sortit.

Què hi ha al darrera de tot aquest merder? A l’escola soportem reformes i contrareformes, som la solució a les ineptituds polítiques i socials, quan hi han dèficits socials sempre està aquella cantarella de “s’hauria de treballar a l’escola…” Tant costa als tribunals sol·licitar l’assessorament professional o si més no fer sentències on es deixi en mans dels professionals les mesures correctores? En el món educatiu tothom reconeix els factors positius de la immersió lingüística catalana, senyal que s’ha fet bé, no? Sempre es pot millorar com ara incloure progressivament l’anglès amb una bona inversió en la preparació del professorat.

Anuncis