Pel seu lema els coneixereu…

Una anècdota de l’altre dia m’ha suggerit aquesta entrada.L’anècdota:

“Al poble un grup organitza un debat entre els candidats de cara a les eleccions municipals. Es demana a una persona competent que dirigeixi el debat. Es reuneix amb els representants de cada força per pactar el disseny i preparar una mica el debat. La persona en qüestió, donat que no és del poble, vol fer una entrada parlant de cada gup, per fer-ho vol utilitzar els lemes dels cartells electorals. Quant està amb tots ells, a un grup els hi demana si poden aclarir una mica més el tema ja que als seus cartells no més ha trobat “VOTA”, i clar lema, lema…”

Jo, que sí sóc del poble, he passejat i faré pública la meva lectura dels lemes:

El PP: “TRABAJAR, HACER, CRECER” Vagis al poble que vagis el mateix lema. Sortit de la fàbrica de Génova. L’autonomia municipal no existeix. No m’extranya, quan és una candidatura fantasma.

El PSC “Teià camina” Un partit que ha tingut com a sostre electoral 2 regidors i que ja sabem com estan en aquest moment, presenten una candidata que no es del poble. Interpreto que entenen l’activitat municipal com la venda d’un producte i es tracta de pur màrketing això de “caminar” ja que malgrat a la seva llista hi ha algú de Teià no deixa de ser una llista fantasma. (Ni tan sols es presenten al debat)

Els de UMpC: “Units spot“. Home, que no ens “mamem el dit”. Un grup format per gent de Unió Democràtica de Catalunya que no estan d’acord amb la seva Federació i formen una agrupació per justificar no sé el què, o sí. Que parlin de “units” … I això de “spot” com si unes eleccions municipals fos qüestió d’un programa televisiu.

Els de CiU: “Avançem“. La primera vegada que ho vaig veure vaig estar dubtòs: no és una escisió socialista? doncs no, son els de CiU. Bé, suggereix dinamisme, progressió, col·lectivitat,  … Ho trobo força encertat tot i que no m’aclareix cap a on avançem.

Els de GdT: “Vota“. Aquest grup o no té lema o realment és aquest el lema. El primer suggeriment ja em quadra. En el segon cas ho trobo força decebedor: un grup de ciutadans “apolítics”, que es venten de ser la puressa democràtica municipal redueixen tot el seu missatge a que el nostre dret el deixem a les seves mans i d’aquí a 4 anys tornem-hi ? Incoherència total? No. És un fidel reflex de la seva percepció de la vida política: deixeu-nos a nosaltres, només cal que ens voteu.

Els de Compromís amb Teià+ERC: “És temps de compromís“. No cal que us digui que és el  que trobo més encertat. Suggereix que el moment que vivim és especial, que ara toca, que implica, però que mostra que tens llibertat per poder decidir. No diu que és el millor grup, demana que et “mullis”.

Jo ho tinc clar: COMPROMÍS AMB TEIÀ + ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA.

Anuncis

Me’n recordo

Avui acabo de rebre informació de la distribució d’espais electorals al meu poble. Aquestes són unes eleccions especials, des del 1997 les he viscudes amb la intensitat pròpia d’un polític, ara les veig amb una certa perspectiva. Després d’un dol d’uns quants anys després de la meva renúncia al 2008 per raons d’estrés i de priorització personal i familiar (per la meva família havia estat “out” tots els anys de govern) torno a estar implicat  en la vida política municipal amb el nou grup de Compromís amb Teià i Esquerra Republicana. En un altre entrada compartiré les meves reflexions sobre aquesta fòrmula de participació.

Però quin record m’ha portat el fet de la distribució d’espais? Possiblement ningú se’n recorda que va ser amb el nostre primer mandat quan vam instaurar aquesta pràctica. Consisteix en censar tots els espais públics i consensuar les vies on pot aparèixer propaganda electoral i fer un sorteig entre les forces que concòrren a les eleccions. El més interessant és d’on va sorgir aquesta proposta. Ho explico.

A les primeres eleccions on em vaig presentar, any 1999, un moment molt especial va ser la primera enganxada de cartells. Val a dir que ja havia participat anys enrera en l’activitat política, eren els anys de la transició i jo vivia a “los madriles” i col·laborava amb els de la ORT (Organización Revolucionaria del Trabajo) i les enganxades de cartells eren apoteòsiques: ens situaven dos grups en cada extrem del carrer amb mosquetons als punys mentre un tercer grup enganxava els cartells per evitar la presència dels de Fuerza Nueva i altres. Tota una estratègia de lluita urbana. Doncs bé, jo estava amb gran il·lusió esperant el moment de poder fer-ho democràticament: amb llibertat i respecte.

Arribat el moment ens dirigim amb els companys i companyes d’ERC (Andreu, Albert, Neus,…) i observem que un lloc interessant per poder penjar el nostre cartell és una columna de maons del Mercat (ara desapareguda per la remodelació), just quan esperes al bus (sigui dit que en aquella època el govern municipal ens oferia un servei de bus tercemundista). Ens disposem a fer-ho i sentim un grit que ens diu “Ei, què esteu fent? Aquí ho posem nosaltres! Foteu el camp! (Segurament no és literal però el significat sí) Ens girem i veiem l’alcaldable del grup que governava i que finalment va guanyar les eleccions. Amb bones paraules intentem dir-li que hem arribat primers, les respostes no les recordo però els que heu seguit la seva vida pública no cal que m’estengui. Evidenment que l’Andreu es va tornar, amb un llenguatge molt més acadèmic però contundent. El fet és que membres dels dos grups municipals ens hi van posar al mig. Nosaltres li vam dir (insisteixo en el singular ja que la cara dels seus acompanyants era de vergonya aliena) que cap problema que ja ho posariem en un altre lloc.

Aquesta anècdota, i tota la legislatura suportada a l’oposició, ens va fer repensar molt en les actituds públiques dels que governen.

Una de les conseqüències va ser aquesta iniciativa, també el respecte cap a la tasca de l’oposició, el reconeixement de la feina feta tant dels regidors de govern com els de l’oposició i dels treballadors i treballadores entre d’altres. I segur que encara es poden millorar més si hi ha voluntat, coherència i credibilitat.

Jo sempre que arriben eleccions me’n recordo d’aquest fet i sovint l’explico als meus alumnes de secundària quan parlem i treballem valors democràtics com exemple del que NO s’ha de fer i que malgrat que estem en un país democràtic són les actituds personals les que defineixen la salut democràtica.

La campanya electoral nacional(1)

Demà comença la campanya electoral. Segons les enquestes l’Immigració és la tercera preocupació de la població. M’havia plantejat no dir res, però he trobat que podia col·laborar amb SOS Racisme d’una forma molt simple: amb els mistos electorals. Aquí teniu el primer. Aniré penjant els següents.

Ho comparteixo amb vosaltres: bona reflexió.